La Serra de Collserola és molt més que un espai verd entre municipis. És un pulmó ecològic imprescindible per a l’àrea metropolitana de Barcelona, un refugi de biodiversitat, un espai agrícola i forestal viu, un corredor biològic i un territori que milions de persones utilitzen cada any per caminar o simplement gaudir de la natura. A més, es tracta d’un espai reconegut i protegit per diverses figures de màxim nivell: forma part del Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN), està inclòs en la Xarxa Natura 2000 europea i gaudeix de la protecció de Parc Natural de la Generalitat de Catalunya. Aquesta triple protecció posa de manifest el seu extraordinari valor ecològic i la responsabilitat col·lectiva de preservar-lo.
Però sota aquesta imatge de bosc proper i aparentment protegit s’amaga una realitat cada vegada més preocupant: Collserola continua patint una pressió constant d’abocaments il·legals, residus abandonats i una gestió insuficient dels impactes ambientals que aquests generen.
 |
| Fibrociment - Rierada (Riera de Vallvidrera) |
Els abocaments no són només una qüestió estètica o paisatgística. Representen una agressió directa al sòl, a les aigües subterrànies, a la fauna, a la flora i també a la salut de les persones. Quan es llencen residus al medi natural no desapareixen: es degraden lentament, alliberen contaminants, deixen una petjada química i geològica persistent i poden continuar afectant l’ecosistema durant dècades.
La memòria tòxica que queda al territori
Un exemple recent i molt revelador és el dels cartutxos recollits en un antic camp de tir de Molins de Rei, tancat fa dècades. Tot i el pas dels anys, els residus continuaven presents al medi. Una agrupació de voluntaris va retirar milers de cartutxos i els va emmagatzemar provisionalment en grans contenidors d’obra, traslladant-los posteriorment fins a la seva seu a Montcada i Reixac mentre l’Agència Catalana de Residus buscava una destinació adequada, fet que va trigar massa temps a portar-se a terme.
Aquest episodi demostra diverses coses.
En primer lloc, que els impactes ambientals no desapareixen quan una activitat cessa. La contaminació queda. El plom, els metalls pesants i altres compostos associats a municions i residus industrials poden persistir durant dècades al sòl i infiltrar-se a l’aigua.
En segon lloc, posa de manifest fins a quin punt moltes vegades la responsabilitat de retirar i gestionar aquests residus acaba recaient sobre entitats, voluntaris o administracions locals amb recursos limitats.
I finalment evidencia una qüestió de fons: encara no existeix una estratègia prou contundent i coordinada per prevenir els abocaments i garantir la restauració ambiental dels espais afectats.
Quan la contaminació es coneix però no s'actua
El cas de l'antic camp de tir de Molins de Rei, situat dins del Parc de Collserola, és especialment paradigmàtic. Des de fa més d'un any diverses entitats i col·lectius denunciem la situació d'aquest espai abandonat, on durant dècades es van acumular residus associats a l'activitat de tir.
Tot i aquestes denúncies reiterades,
ni l'Ajuntament de Molins de Rei ni l'Agència de Residus de
Catalunya han impulsat una avaluació integral de l'estat ambiental
de l'espai que permeti determinar el grau real d'alteració i
contaminació existent, ni han presentat un pla de recuperació
ambiental.
Aquesta problemàtica no és exclusiva de Molins de Rei. A la
veïna Serralada de Marina, al municipi de Montcada i Reixac,
continua funcionant un altre camp de tir. La diferència és que,
mentre a Molins observem les conseqüències acumulades després de
molts anys d'activitat, a Montcada encara som a temps de prevenir
impactes futurs. Malauradament, sembla que no estiguem aprenent prou
de les experiències que ja hem viscut al territori i que els
mateixos problemes es continuen reproduint.
Els residus visibles... i els invisibles
Quan pensem en un abocament sovint imaginem runa, pneumàtics, ferralla o electrodomèstics abandonats. Però el problema va molt més enllà del que es veu.
Els pneumàtics, per exemple, alliberen substàncies contaminants a mesura que es degraden. Poden contaminar sòls i aigües, afavorir la proliferació de mosquits i convertir-se en un risc molt greu d’incendi forestal. Els residus de fibrociment poden alliberar fibres d’amiant quan es degraden o es fracturen. Les runes alteren la morfologia del terreny i poden afectar torrents i drenatges naturals.
A més, molts abocaments contenen materials barrejats i difícils de caracteritzar. Això incrementa els costos de retirada i complica enormement la seva gestió posterior.
Segons dades del Consorci del Parc Natural de la Serra de Collserola, només durant l’any 2024 es van retirar desenes de tones de residus i es van haver de dur a terme nombroses actuacions extraordinàries de neteja. Però aquestes xifres no expliquen tota la realitat.
Perquè una gran part dels residus no arriben mai a ser retirats completament. Molts queden dispersos pel bosc, enterrats, amagats en torrents o fragmentats en microresidus difícils de detectar. El problema real és molt més gran del que indiquen les estadístiques oficials.
El cas de la bòbila Marimon: compromisos pendents
Un altre exemple significatiu és el de la bòbila Marimon, situada a la Rierada, dins del Parc Natural de Collserola. En aquest cas, l'Ajuntament de Molins de Rei sí que ha reconegut públicament la problemàtica existent derivada de la presència de fibrociment —material que conté amiant— i de diverses acumulacions de runa presents a l'espai.
Valorem positivament aquest reconeixement institucional i el compromís manifestat per retirar tant el fibrociment com la resta dels residus acumulats. Tanmateix, continua essent necessari concretar un calendari d'actuació i uns terminis d'execució que permetin garantir que aquesta recuperació ambiental es farà efectiva.
La ciutadania i les entitats de defensa del territori fa massa anys que convivim amb situacions de degradació ambiental àmpliament conegudes per les administracions. Quan parlem d'abocaments, residus perillosos o possibles focus de contaminació presents des de fa més de trenta anys, no es pot continuar ajornant indefinidament la seva resolució.
Un problema recurrent i estructural
Els darrers anys hem vist repetidament grans abocaments de pneumàtics dins l'espai natural de Collserola. Alguns amb centenars o fins i tot milers de rodes abandonades.
Aquests episodis no són anecdòtics ni casos aïllats. Formen part d'una problemàtica estructural vinculada a la pressió urbana sobre Collserola, a la manca de vigilància suficient en determinats punts, a l'existència d'activitats econòmiques que busquen evitar els costos legals de gestió de residus i també a una preocupant sensació d'impunitat.
Resulta especialment preocupant que aquests episodis es produeixin en un espai que disposa dels màxims nivells de protecció ambiental existents a Catalunya i a la Unió Europea. Si els abocaments continuen produint-se de manera recurrent en un Parc Natural integrat al PEIN i a la Xarxa Natura 2000, cal preguntar-se si els mecanismes de prevenció, vigilància, inspecció i sanció són realment suficients per garantir la conservació efectiva dels seus valors naturals.
El cost ambiental és enorme, però també el cost econòmic. Les administracions públiques acaben destinant recursos molt importants a retirar residus que mai haurien d'haver estat abandonats al medi natural. Uns recursos que podrien dedicar-se a restauració ecològica, o educació ambiental.
Salut ambiental és salut pública
Parlar d'abocaments no és parlar només de medi ambient. És parlar també de salut pública.
Els contaminants presents en molts residus poden acabar entrant a la cadena ecològica i afectar directament persones i animals. Els sòls contaminats poden mantenir compostos tòxics durant dècades. Els incendis de residus, especialment de pneumàtics o plàstics, alliberen substàncies extremadament nocives a l'aire.
La proximitat de Collserola a zones densament poblades fa encara més greu aquesta situació. El que passa al parc natural no queda dins del parc natural. L'aire, l'aigua i els ecosistemes no entenen de fronteres administratives.
Defensar Collserola és també defensar la salut de les persones que viuen al seu entorn.
No podem normalitzar-ho
Un dels riscos més grans és la normalització. Que veure runa en un camí forestal, electrodomèstics abandonats o pneumàtics enmig del bosc acabi semblant habitual.
No ho és.
Cada abocament és una agressió ambiental i una mostra de fracàs col·lectiu en la protecció del territori.
Una crida a la responsabilitat i a l'acció
Des de la Plataforma Cívica en Defensa de Collserola volem denunciar aquesta situació i reclamar mesures urgents.
Cal:
Més prevenció i vigilància als punts habituals d'abocament.
Més coordinació entre administracions.
Restauració ecològica dels espais degradats.
Transparència pública sobre els residus retirats i els costos associats.
Recursos suficients per a les entitats i equips que treballen sobre el terreny.
Educació ambiental i conscienciació ciutadana.
La protecció efectiva de Collserola no es mesura únicament per les figures jurídiques de protecció que acumulen els seus espais naturals. Es mesura per la capacitat de les administracions d'actuar amb rapidesa, rigor i determinació davant de problemes coneguts. Quan una contaminació fa dècades que és present i continua pendent de resolució, la inacció també té conseqüències ambientals.
Collserola no pot continuar assumint silenciosament els residus i les irresponsabilitats d'una metròpoli de milions d'habitants.
Cada abocament que queda impune és una ferida més al territori.
I cada espai recuperat és una demostració que encara som a temps de defensar aquest patrimoni natural imprescindible.
